Ens agrada cuinar?

Ja fa uns dimecres que, aprofitant la secció que setmanalment dedica el diari Ara a la lectura, em fixo en el rànquing dels llibres més venuts tant en català com en castellà i miro de constatar un fet que em va cridar l’atenció fa un temps. I des que m’ho miro que no ha fallat encara, i és que dels cinc llibres més venuts de no ficció en castellà, sempre tres són de cuina. Un 60%!

Mr. Maker

Hi ha vegades que quan una cançó comença a sonar, al cap de pocs acords sents com si la coneguessis de tota la vida, com si sempre haguessis conegut la tornada que et proposa i de tota la vida haguessis sabut la lletra que tocava cantar en aquell moment precís en que la tornada escometia amb tota la seva força.
Així és com em vaig sentir el primer cop que vaig escoltar Mr. Maker (Konk, 2008) de The Kooks. Reconec que te molts tics i recursos que fan d’ella una cançó infal·lible pels meus gustos, però potser per això em veig obligat a recomanar-vos-la avui.

Un altre cop!

Fa relativament poc va sortir a la venda per les nostres contrades El Temor de un Hombre Sabio de Patrick Rothfuss, la segona part de la trilogia Crónica del Asesino de Reyes iniciada ja fa cinc anys, i que ens presenta a un misteriós personatge anomenat Kvothe que, en tres dies (un llibre per cada dia), ens explicarà la història de la seva vida.

Allà on va…

Ja fa una temporada que la cervesa San Miguel està fent servir una campanya ben agressiva per mirar d’implantar-se a Catalunya i destronar a Damm del seu lloc. De fa temps que a molts bars es pot llegir un cartell que hi resa “Mitjana San Miguel 1€” (curiosament, en molts casos en un paper fotocopiat i amb retolador), i fins i tot més barata.
Però no només això, la setmana passada, per promocionar la renovada imatge de la seva 1516, va oferir un parell d’esdeveniments oberts a tothom amb bon cartell anomenats Sesiones Afterworks.

Traient la pols

Bones a tots!

Si, fa ja força des que vaig escriure la última entrada d’aquest bloc i, tot i que no seria un tòpic dir que han passat moltíssimes coses en aquest temps, ja fa un temps que dic que hi tornaré però mai acabo d’arrencar, o sigui que aprofitant que avui acaba la setmana, faig aquest escrit obligat i miro de tornar al ritme habitual d’entrada diària.

Recordeu que els divendres seguiran estant oberts per tot aquell que vulgui deixar un escrit, i que al llarg de la setmana parlarem de tot una mica i tan aviat comentarem pel·lícules i cançons com deixarem anar els dits pel teclat per què facin.

Així que bentornats i benvinguts a Mandrilades.!

Going Back to Hogwarts

Em declaro consumat seguidor dels llibres Harry Potter, em va enganxar de bon començament i vaig endrapar tota la saga amb alguna baixada d’ànims a partir del cinquè, però sempre amb total devoció cap a les aventures del noi que va viure creat per l’escriptora J.K.Rowling.
Fa un temps, una amiga em va parlar de l’existència d’un musical basat en els llibres i de molt lliure adaptació anomenat A Very Potter Musical, creat per uns estudiants pertanyents a un club universitari anomenat Starkid i protagonitzat per Darren Criss (Blaine Anderson a Glee!) i des que li vaig fer el primer cop d’ull, una cançó em va quedar gravada, Going Back to Hogwarts.

Novel·la juvenil?

Fa uns dies que vaig començar a llegir L’Any de la Plaga (2010) de Marc Pastor, i només amb l’escàs terç de llibre que porto llegit ja puc dir que m’està agradant molt i que quan l’acabi us en parlaré. Però abans volia parlar-vos de la sensació que m’està donant llegir-lo, una sensació que em transporta als meus temps de col·legi i de lectura de l’anomenada literatura juvenil.

Una oferta que no vaig poder refusar

Passant les pàgines del diari vaig veure un fotograma ben famós, aquell en que Bonasera s’acosta per parlar a cau d’orella amb Vito Corleone, també conegut com El Padrino. Ràpidament vaig buscar a què es referia el fotograma i era a la projecció als cinemes Verdi de Barcelona de, primer, The Godfather (1972) i, una setmana després, The Godfather II (1974). Era un dilluns i al cap d’unes hores ja estava a la porta del cinema comprant una entrada per veure l’inici d’una de les millors sagues cinematogràfiques que he vist.

En s’estiu

Si hi ha un grup que crec que plasma molt genuïnament l’estiu català amb les seves revetlles, els moments de platjeta, etc. aquests són els Antònia Font, que des de ses illes van dedicar moltes de les seves primeres cançons a a cantar les meravelles de s’estiu. Focs Artificials i Fa calor (A Rússia, 2001) ó Patxanga (Alegria, 2002) són clars exemples, però personalment em rendeixo i li tinc un record ben especial en ser la cançó que acompanya un magnífic periple pel País Basc ara farà uns anys amb la colla, és sens dubte En s’estiu (Antònia Font, 1999).

American Gods

Tot i haver sentit el nom de Neil Gaiman ben sovint al meu voltant, no va ser fins que no vaig veure la pel·lícula Stardust (2007) i, més tard, Coraline (Los Mundos de Coraline, 2009) que no vaig tindre una relació directa amb ell i les seves històries. I es que va ser la excusa perfecta per fer-me amb una còpia de Good Omens (Buenos Presagios, 1990) co-escrita amb el creador del Món Disco, Terry Pratchett, i vaig quedar força encisat per aquest parell d’escriptors. Però com que amb Pratchett ja ho havia intentat de manera insatisfactòria, vaig provar amb en Gaiman, i la millor manera que em va semblar va ser començar amb American Gods (2001).