Trucades perdudes

En aquell moment, de les dos-centes dinou persones que hi havien davant de l’entrada del Triangle, vuitanta-tres estaven parlant per telèfon amb unes altres vuitanta-tres persones, mentre que les cent trenta-sis restants s’enviaven missatges de text, fotografies, localitzacions i notes d’àudio amb unes altres cent noranta-quatre persones. Ell venia caminant del carrer Pelai. Ella pujava per les escales mecàniques de la parada de metro.
I en creuar-se enmig d’aquella teranyina de converses a distància, tots dos escoltaren la cançó que l’altre cantava dins el seu cap, i en veure que era la mateixa es van aturar l’un davant de l’altre.

Nòrdica

Només hi havia ganes d’agafar la nòrdica i amagar-se a sota, ben amagat, que no entrés ni una mica de llum. Però allà dins, allà ficat també hi havia inseguretat doncs no es podia saber que passava a fora, o sigui que es va optar per treure el cap, però només fins al nas. Finalment la incomoditat va fer acabar de treure’l fins la barbeta. I tancà els ulls, els apretà amb força fins a veure papallones iridescents i formes cal·leidoscòpiques, però res, res marxava d’on era.

El córrer del temps

Els dies passen al seu ritme però de manera impassible. Dilluns, dimarts, dimecres… minuts que es transformen en hores i hores que sense gaire esma moren per deixar néixer una altra, que encara que il·lusòriament semblen prendre’s-ho amb calma, acaben passant totes de cop mentre badaves.
Ara la nit, ara el dia, la setmana que comença arrambla amb la vida de tothom al seu pas sense que ningú pugui dir la seva ni parar el tren per baixar-se.

Res

Miro i miro i res. Estiro els braços, badallo tot deixant caure el cap cap enrere i res. Xafardejo una mica pel meu lector de feeds, miro la música que està sonant, repasso les últimes piulades, però res. Ja fa uns dies, i qui diu dies diu setmanes, que res em ve al cap a l’hora d’escriure, res em sembla rellevant d’explicar, no hi ha res que em vingui de gust explicar. Res.

Taula per quatre

Els primers en arribar són ells dos. Agafen una petita posició al principi de la barra i demanen unes canyes i unes croquetes disposant-se a esperar. Al cap de poc arriba el següent, que entra per sorpresa i amb els cabells tallats, és donen la ma, copets a l’esquena, demanen una canya per ell també i mentre comencen a posar-se al dia, veuen com arriba el que faltava amb la moto, que gairebé sembla que hagi d’entrar al bar amb ella.

Mentre feia la maleta

I mentre feia la maleta anava pensant en tot el que deixava fora i el que posava a dins. Mirava i mirava al seu voltant mirant de localitzar amb la mirada tot allò que necessitaria, però a cada clissada que feia l’aturava una nostàlgia que no hagués imaginat. De sobte aquella revista que no havia llegit mai li evocava el dia que la va comprar tot pensant que el seu contingut de ben segur li interessaria d’allò més.

Les altres vegades

Acostumo a escriure per les nits, la major part de les vegades abans d’anar-me’n al llit. Aprofito aquest moment per relaxar-me, escoltar una mica de música d’aquella que vaig guardant amb la etiqueta pendent d’escoltar. Moltes vegades tinc molt clar que vull escriure perquè ja porto part del dia pensant-hi, esperant el moment d’asseure’m a la cadira i començar a escriure; hi ha altres vegades que no ho se.

Jam Session

– 2 –

Quan fa? Quinze? Setze? Bé, en tot cas, segur que fa més de quinze anys que va obrir aquell petit local de jazz. Fa més de quinze anys que s’hi està rera la barra servint combinats, cerveses i cafès. Més de quinze anys triant la música que volia escoltar i fer escoltar, la música que sempre li ha agradat i l’ha acompanyat durant tants anys. Va ser aquesta mateixa música qui li va presentar la que seria la seva dona. Aquesta música que ell feia sonar amb la seva bateria dins d’una petita banda a on ella tocava el seu piano. També va ser aquesta música la que sonava quan ella el va deixar.

Jam Session

– 1 –

Ja fa uns quants minuts que la conversa que mantenen els seus companys de taula no li interessa, l’avorreix. És una mescla d’apatia i desídia el que sent en aquell moment. Mareja suaument el seu cosmopolitan fent servir tan sols una lleugera però constant rotació de canell. És mira el rellotge i en veure que encara no fa gaire estona que s’està allà asseguda, mira de dissimular el gest enretirant-se els cabells per darrera l’orella. Mira al seu voltant i veu com grups i parelles xerren animadament uns i íntimament altres. I és llavors quan veu una escapatòria. És llavors quan veu el piano.