Misteri

Abans de ser el mundialment conegut Dr. Gergory House, l’actor que l’interpreta, Hugh Laurie, ens havia ofert moments delirants interpretant al Princep Regent a Black Adder (L’Escurçó Negre, 1982-1988) i amb un programa que compartia amb Stephen Fry, un altre reconegut actor britànic, anomenat A bit of Fry & Laurie (1987-1995). Dins aquest programa, Hugh ens va oferir amb una peça musical que encara avui em fa riure: Mystery.

Vino Tinto

Fa uns anys ja, vaig anar amb el Litus a un concert de jazz a l’Hivernacle del Parc de la Ciutadella. Era una vocalista anomenada Angela Suárez que, acompanyada per un trio, va oferir-nos una nit de bona música i sensualitat. Però el que més em va quedar a la memòria va ser una versió de Vino Tinto de Estopa.
Ara fa uns dies, en l’ambient més inverosimil, va tornar a sortir aquesta versió en una conversa i avui aprofito per rescatar-la i recomanar-la.

Insolació

Un dia complicat, bé, més atrafegat que complicat, que ha fet que gairebé no hagi trobat el moment per escriure… i tampoc és que me’n sobri ara mateix! Us deixo doncs amb una recomanació musical, una d’aquelles cançons que setmanalment si fa no fa, us faig arribar.
La vaig descobrir fa uns dies i mira que te temps, però d’ençà a avui sempre hi ha un moment que la tornada de Insolació d’Albert Pla em ve al cap i em trobo de cop tornant-la a escoltar, i tot i que l’original és en castellà i es troba amb el nom de Insolación o Ventegenarios, jo us deixo amb la versió en català que és la que vaig escoltar jo.

Con mi voz

Doncs va ser un descobriment gràcies a la “famosa” publicitat de Spotify (aquella que ja fa una setmana que no sento). Vaig sentir a parlar d’aquesta nova veu, Mäbu, que seguint l’estela d’altres cantants indie autòctones com Russian Red o Annie B Sweet, llança un disc ple de cançonetes molt melòdiques on predomina la veu com a instrument.
Personalment, el disc Buenos Días (2011) no em diu res i escoltant-lo vaig acabar saturat, però d’entre tot em va quedar al cap aquesta cançó Con mi voz.

Sota la llum de les Lamparetes

Dijous passat vaig assistir al concert on els Antònia Font presentaven a Barcelona, al Casino de l’Aliança de Poblenou, el seu nou treball Lamparetes (2011). Les ganes que tenia per veure’ls tocar de nou des de l’últim cop que els vaig veure al Liceu posant fi a la seva gira Coser i cantar (2007) eren enormes. Quedarien satisfetes?

El pas de Spotify

Fa un parell de setmanes es va esvalotar la xarxa en llegir el comunicat que la gent de Spotify ens feia als usuaris: a partir de l’1 de Maig, les contes gratuïtes del reproductor de música en streaming passarien a tindre una sèrie de restriccions pel que fa a la quantitat de reproduccions de les cançons, més exactament, 10 hores mensuals d’escolta i un màxim de 5 repeticions per cançó.

Calgary 88

Un dia ja parlaré detingudament i com cal sobre Antònia Font, i si cal, sobre el seu nou disc Lamparetes, però avui per començar, us recomano des d’aquí la cançó Calgary 88.
No se que feia, però de sobte aquesta cançó va cridar tota la meva atenció i em vaig quedar amb la història que explica, una història sense més però que trobo encantadora, una música i unes segones veus acompanyen i donen èpica a aquest romanç que ens porta a les Olimpíades d’Hivern de 1988 a Calgary, Canadà mentre sona Atlantis Is Calling (S.O.S. For Love) dels Modern Talking…

Quan sintonitzo RAC1

Escolto la ràdio des de fa uns tres anys o així, empés per la pressió del meu cercle d’amics on molts són fervents seguidors de l’emissora RAC1. Per tant, aquesta és la cadena que sintonitzo i que estic acostumat a escoltar de fa temps. Ara, si una cosa encara no he aprés, és a escoltar la ràdio mentre estic concentrat en una altra cosa, això redueix molt el meu temps per escoltar-la en qualsevol altre format que no sigui els podcasts. Però què escoltar?

Carol of the Bells

Dissabte estàvem dinant a casa d’en Ferretti quan vam trobar que una miqueta de música donaria caliu, li vam demanar i va portar un reproductor de música amb l’advertència que no sabia quin CD hi havia dins, vam acceptar el risc i vam dir que pitgés el botó de play: era un CD de nadales en anglès.
Una d’elles era una per la qual trinc predilecció, ja que les nadales angleses són, per mi, un gènere musical per si mateixes que precisament m’encanta per la seva similitud amb la música de caire apocalíptic. Parlo de la nadala Carol of the Bells i us deixo una versió interpretada per Celtic Woman. No és època, però les bones cançons no en tenen ni entenen.

Une Belle Histoire

Fa dies que no em puc treure del cap aquesta cançó francesa. És una d’aquelles que de petit devia escoltar en algun casset dels que rondaven per casa i que l’altre dia en sentir-la ara no recordo on, va ser com retrobar-se amb un vell amic, amb Michel Fugain més exactament i amb la seva Une Belle Histoire. La melodia agafava forma sola, coneixia els ritmes, els canvis… i ara no paro d’escoltar-la.