Ens agrada cuinar?

Ja fa uns dimecres que, aprofitant la secció que setmanalment dedica el diari Ara a la lectura, em fixo en el rànquing dels llibres més venuts tant en català com en castellà i miro de constatar un fet que em va cridar l’atenció fa un temps. I des que m’ho miro que no ha fallat encara, i és que dels cinc llibres més venuts de no ficció en castellà, sempre tres són de cuina. Un 60%!

Un altre cop!

Fa relativament poc va sortir a la venda per les nostres contrades El Temor de un Hombre Sabio de Patrick Rothfuss, la segona part de la trilogia Crónica del Asesino de Reyes iniciada ja fa cinc anys, i que ens presenta a un misteriós personatge anomenat Kvothe que, en tres dies (un llibre per cada dia), ens explicarà la història de la seva vida.

Going Back to Hogwarts

Em declaro consumat seguidor dels llibres Harry Potter, em va enganxar de bon començament i vaig endrapar tota la saga amb alguna baixada d’ànims a partir del cinquè, però sempre amb total devoció cap a les aventures del noi que va viure creat per l’escriptora J.K.Rowling.
Fa un temps, una amiga em va parlar de l’existència d’un musical basat en els llibres i de molt lliure adaptació anomenat A Very Potter Musical, creat per uns estudiants pertanyents a un club universitari anomenat Starkid i protagonitzat per Darren Criss (Blaine Anderson a Glee!) i des que li vaig fer el primer cop d’ull, una cançó em va quedar gravada, Going Back to Hogwarts.

Novel·la juvenil?

Fa uns dies que vaig començar a llegir L’Any de la Plaga (2010) de Marc Pastor, i només amb l’escàs terç de llibre que porto llegit ja puc dir que m’està agradant molt i que quan l’acabi us en parlaré. Però abans volia parlar-vos de la sensació que m’està donant llegir-lo, una sensació que em transporta als meus temps de col·legi i de lectura de l’anomenada literatura juvenil.

American Gods

Tot i haver sentit el nom de Neil Gaiman ben sovint al meu voltant, no va ser fins que no vaig veure la pel·lícula Stardust (2007) i, més tard, Coraline (Los Mundos de Coraline, 2009) que no vaig tindre una relació directa amb ell i les seves històries. I es que va ser la excusa perfecta per fer-me amb una còpia de Good Omens (Buenos Presagios, 1990) co-escrita amb el creador del Món Disco, Terry Pratchett, i vaig quedar força encisat per aquest parell d’escriptors. Però com que amb Pratchett ja ho havia intentat de manera insatisfactòria, vaig provar amb en Gaiman, i la millor manera que em va semblar va ser començar amb American Gods (2001).

Curiositat pels lloms

M’agraden molt els llibres, tant el seu contingut com els llibres en si. En tinc per tot arreu i m’agrada tindre’ls sempre a prop. Personalment crec que diuen molt de la persona que els te, per això és de les primeres coses que em començo a fixar quan visito una casa nova, els llibres que té (si és que en té), quins són, com i on els té, de quin tipus són, etc.

L’última carta de Companys

Recordo la compra de Història de Catalunya (modèstia a part) (2001) de Toni Soler a una de les parades de Sant Jordi que hi havien aquell any a la Plaça Mercadal de Reus. Segurament, en la seva compra va haver-hi més influència mediàtica que altra cosa, doncs en aquells temps no era molt avocat a la història, però, sorprenentment, la seva lectura em va deixar molt bon sabor de boca, i de rebot, vaig aprendre quatre coses.
És per això que no vaig dubtar en fer-me amb un exemplar de L’última carta de Companys (2009) en pic la vaig veure a les llibreries.

Los Magos

El vaig voler llegir des que el vaig veure a les estanteries de la llibreria Galatea de Reus i vaig llegir-me l’argument. Em prometia una mena de versió de Harry Potter més adaptada a l’edat adulta dels personatges i una premissa de viatges a mons fantàstics i universitats de màgia que em semblava més que cridanera.
Pel meu passat aniversari van tindre l’encert de regalar-me’l i un cop llegit puc dir que Los Magos (The Magicians, 2009) de Lev Grossman és un llibre més que recomanable per tot aquell a qui li agradi aquest gènere de literatura.

The Man in the Iron Mask

Per casualitat, i donat que aquests dies el MacMini que faig servir com a Media Center a casa el tinc a Barcelona, he vist mentre feia zapping que començava una pel·lícula que sempre em ve de gust veure. M’agrada la història, m’agraden els actors que hi participen, la seva banda sonora… són molts els motius per repetir amb The Man in the Iron Mask.

Desde la nova taula

Aquest dissabte passat entre el meu pare i un amic van muntar, després d’un any i mig més o menys d’haver estat ideada, la taula que havia d’anar a l’estudi de casa meva, una taula sense potes encastada contra les parets i envoltada per prestatgeries. I puc dir ben content que aquestes línies ja les escric amb l’ordinador sobre ella!