Un altre cop!

Fa relativament poc va sortir a la venda per les nostres contrades El Temor de un Hombre Sabio de Patrick Rothfuss, la segona part de la trilogia Crónica del Asesino de Reyes iniciada ja fa cinc anys, i que ens presenta a un misteriós personatge anomenat Kvothe que, en tres dies (un llibre per cada dia), ens explicarà la història de la seva vida.

Traient la pols

Bones a tots!

Si, fa ja força des que vaig escriure la última entrada d’aquest bloc i, tot i que no seria un tòpic dir que han passat moltíssimes coses en aquest temps, ja fa un temps que dic que hi tornaré però mai acabo d’arrencar, o sigui que aprofitant que avui acaba la setmana, faig aquest escrit obligat i miro de tornar al ritme habitual d’entrada diària.

Recordeu que els divendres seguiran estant oberts per tot aquell que vulgui deixar un escrit, i que al llarg de la setmana parlarem de tot una mica i tan aviat comentarem pel·lícules i cançons com deixarem anar els dits pel teclat per què facin.

Així que bentornats i benvinguts a Mandrilades.!

Trens, estacions i bitllets

Des de fa molts anys que agafo el tren, si fa no fa, com a mínim un cop per setmana, és el que te viure a Barcelona i enyorar Reus el cap de setmana.
Amb els anys t’acabes acostumant i aprofites aquesta hora i mitja de trajecte per llegir, per escoltar música, per dormir… Però el que encara, i cada cop menys, no suporto és l’organització de les estacions a l’hora de gestionar la venda de bitllets.

Fa calor

L’estiu no és de bon tros la meva estació preferida i és, bàsicament, per la calor. Una calor que any rera any va en creixement i comença abans. Tornen aquells dies en que el sol no para d’incidir sobre la meva finestra i em deixa ben aixafat, però encara també estem en aquell moment en que no saps si agafar una jaqueteta per si les mosques, però amb el dubte de si t’hauràs de passar la tarda amb ella al braç mentre te’l va coent poc a poc.

Més val tard que mai

A casa dels meus pares, de sempre hi han hagut dos diaris a la taula de la saleta: el Periódico i La Vanguardia. Des que el Periódico va començar la seva edició en català, aquesta fou la edició que començà a arribar a casa, però per més que preguntés mai em van saber respondre del tot, per què un diari tan associat a la cultura catalana com és La Vanguardia, no disposava d’edició en català, em semblava una quelcom contradictori.
Dimarts passat, 3 de Maig, aquesta contradicció finalitzava i arribava (per fi!) la seva edició catalana als quioscs.

T’agafo la camisa

Ja fa dies que quan passejo per la ciutat em trobo si o si amb el cartell que anuncia la pel·lícula Sin Compromiso (No Strings Attached, 2011) on apareix la guapíssima Natalie Portman tot cordant-se una camisa mentre somriu a un encara més somrient Aston Kutcher assegut al llit, donant-nos a entendre perfectament que han estat fent fins al moment.
I estic d’acord en que la Natalie te molta part de la culpa que em quedi embadalit davant el cartell, però també aquesta imatge que ja forma part de l’imaginari masculí, on la noia decideix portar només una camisa que t’ha agafat.

Temps de calçotades

S’ha obert la veda. Dissabte passat, en honor a l’aniversari de l’amic Cesc, molts vam estrenar la temporada de calçots. Com sempre uns van estar més per la salsa que pels calçots, a uns altres els pitets els van enutjar fins al punt de treure-se’l, però tots vam acabar passant una bona estona desfent papers de diaris per trobar els fumejants calçots, arrencar-li’s el socarrimat i engolir-los ben sucadets en salsa de romesco.

14 de Febrer

No recordo haver celebrat mai el dia de Sant Valentí com a dia dels enamorats. De fet, la data només em feia gracia per la tradició que tenen les noies a Japó de regalar xocolata a mode de declaració d’amor i esperar que el 14 de Març, el White Day, el noi en qüestió li regalin xocolata blanca com a símbol d’acceptació de la declaració prèvia.
Però, d’uns anys ençà, el 14 de Febrer ha anat guanyant pes al meu calendari.

10 minuts més

No m’ho negueu, no només un cop ni dos us hi heu trobat. Sona el despertador, tant fa l’hora que sigui, tant se fa que sigui tard o aviat, el cas és que el vostre cos us demana deu minuts més, i qui diu deu diu cinc i diu vint-i-cinc, però us demana que encara allargueu una estona més el moment. Encara que només sigui per pensar amb els ulls tancats que ho esteu allargant deu minuts més.

Pluja irlandesa

Una de les coses que més recordo de les temporades que vaig passar a Dublín, a banda de la Guinness i el verd dels seus parcs, és la pluja. A Dublín sempre plovia. No era una pluja forta, era més un degoteig constant, un ximximeig continu que no mullava, però calava.