Una oferta que no vaig poder refusar

Passant les pàgines del diari vaig veure un fotograma ben famós, aquell en que Bonasera s’acosta per parlar a cau d’orella amb Vito Corleone, també conegut com El Padrino. Ràpidament vaig buscar a què es referia el fotograma i era a la projecció als cinemes Verdi de Barcelona de, primer, The Godfather (1972) i, una setmana després, The Godfather II (1974). Era un dilluns i al cap d’unes hores ja estava a la porta del cinema comprant una entrada per veure l’inici d’una de les millors sagues cinematogràfiques que he vist.

VLC sense moure’s del sofa

Quan estic a Barcelona, tant pel·lícules com sèries les veig al monitor de l’ordinador, que és prou gran per aquests afers, ajagut còmodament al meu sofà. Abans, però, tenia l’inconvenient que si volia modificar el volum, o passar el capítol sense haver-me d’esperar a llegir els crèdits, m’havia d’aixecar (i tots sabem que quan has agafat la postura bona, és un incordi!). Per això considero VLC Remote una aplicació imprescindible al meu iPhone.

Gat per llebre

Entre ahir i avui he vist dos pel·lícules, una tenia moltes ganes de veure-la i ha resultat ser avorridíssima, l’altre no tenia ni idea de que em trobaria, i m’ha agradat força. I es que quan et poses a furgar entre les produccions indies i aquelles que si es publiquen ho fan directament en DVD, corres moltes vegades aquest tipus de risc.

No Controles

Sense cap altre intenció que passar l’estona mentre dinava, ahir vaig veure No Controles (2010), segon llargmetratge de Borja Cobeaga. He d’admetre que la vaig començar a veure més atret per la referència que fa el títol a una cançó que m’agrada molt que per cap altra cosa, doncs l’experiència Pagafantas (2009), el debut del director, tot i no semblar-me una pel·lícula dolenta, tampoc em va acabar de fer el pes. Malauradament, el resultat ha estat més o menys el mateix.

Sucker Punch

Una pel·lícula on saps que intervenen noies amb uniforme de col·legiala que porten katana i pistola, mechas samurais gegants amb mala baba, soldats nazis robotitzats que funcionen amb vapor, zeppelins, dracs, castells, orcs i goblins; tot embolcallat dins una estètica gòtica i una trama de sanatoris mentals als anys 50, i dirigida per Zack Snyder (300, Watchmen)… és una pel·lícula que no t’has de perdre! Perquè ho te TOT! Llavors per què vaig sortir de veure Sucker Punch maleint una pel·lícula tan dolenta?

T’agafo la camisa

Ja fa dies que quan passejo per la ciutat em trobo si o si amb el cartell que anuncia la pel·lícula Sin Compromiso (No Strings Attached, 2011) on apareix la guapíssima Natalie Portman tot cordant-se una camisa mentre somriu a un encara més somrient Aston Kutcher assegut al llit, donant-nos a entendre perfectament que han estat fent fins al moment.
I estic d’acord en que la Natalie te molta part de la culpa que em quedi embadalit davant el cartell, però també aquesta imatge que ja forma part de l’imaginari masculí, on la noia decideix portar només una camisa que t’ha agafat.

Res

Miro i miro i res. Estiro els braços, badallo tot deixant caure el cap cap enrere i res. Xafardejo una mica pel meu lector de feeds, miro la música que està sonant, repasso les últimes piulades, però res. Ja fa uns dies, i qui diu dies diu setmanes, que res em ve al cap a l’hora d’escriure, res em sembla rellevant d’explicar, no hi ha res que em vingui de gust explicar. Res.

Tangled

Ja feia temps que buscava com fos un forat per poder veure la última pel·lícula de l’estudi Disney, però entre una cosa i l’altra, no hi havia mai el moment. Avui, per fi he trobat el moment i he pogut DISFRUTAR de Tangled (Enredados, 2010) de cap a peus. Si teniu oportunitat (o “excusa” aquells que la necessiten per veure animació), no deixeu de veure-la!

Black Swan

Tornem a tindre convidat aquest divendres, i en aquesta ocasió, per primer cop, és una convidada! Us deixo amb la Meri i la seva ressenya de Black Swan.
I a tots aquells que teniu ganes d’escriure sobre qualsevol cosa, ja sabeu que els divendres teniu la porta oberta. Envieu-nos els escrits a mandrilades[at]gmail.com . Animeu-vos, va!

No vaig poder seguir la gala dels Òscar, i dilluns al matí, l’única cosa en que pensava en aixecar-me, era anar a veure a internet si li havien donat l’Òscar a millor actriu a la meva estimada Natalie Portman. Un Òscar cantat? Sí, però ben merescut, sense cap dubte.

The Man in the Iron Mask

Per casualitat, i donat que aquests dies el MacMini que faig servir com a Media Center a casa el tinc a Barcelona, he vist mentre feia zapping que començava una pel·lícula que sempre em ve de gust veure. M’agrada la història, m’agraden els actors que hi participen, la seva banda sonora… són molts els motius per repetir amb The Man in the Iron Mask.