De calçotada

Tot i que ara ja sembla que es va acabant l’època de les calçotades, aquest diumenge vaig assistir a la primera en el que portem d’any. I no és per falta de ganes i gana, però any rera any resulta cada cop més més complicat poder lligar les agendes de més de vint persones en el meu entorn, però finalment, quan ens reunim, el resultat sempre és una jornada fabulosa!

En un principi no era un gran aficionat als calçots, però la litúrgia de la festa finalment va poder amb mi i m’hi vaig posar a menjar aquestes cebes llargarudes entre glop i glop de cervesa.
Tothom sap més o menys com va el tema, però molt cops he pensat que si li hagués d’explicar a un estranger seria, com a mínim una curiosa estampa. Això li va passar a un amic meu en haver d’explicar-ho tant a Madrid com a Sapporo i al final va arribar a la conclusió que el més fàcil era fer-ne una per entendre-ho!

Vindria a ser un “La calçotada es una festa en que un grapat d’amics ens reunim al voltant d’una taula per menjar unes cebes llargues, els calçots, que prèviament hem rostit a flamarada viva. Ho fem amb les mans, arrencant primer la part socarrimada i després sucant el calçot en una salsa entre taronja i vermella, la salsa de romesco. Quan ens hem menjat els vint de mitjana més o menys, procedim a fer carn a la brasa per acabar d’atipar-nos. Tot això acompanyats de vi, cervesa, vermut i mistela!”. Més o menys no?

Però clar, no li podries transmetre tota l’enginyeria i sabiduria dels mestres del foc (“els grossos aquí, els prims allà“, “les puntes no es tallen“, etc.), el perseguir la gent per embrutar-li la cara amb el sutge que et queda per les mans, els típics competidors endrapadors, el que beu més que menja, les ballaruques improvisades, les converses vitals, el repòs de després de dinar amb els licors… i el compartir la jornada entre amics.