Passant les pàgines del diari vaig veure un fotograma ben famós, aquell en que Bonasera s’acosta per parlar a cau d’orella amb Vito Corleone, també conegut com El Padrino. Ràpidament vaig buscar a què es referia el fotograma i era a la projecció als cinemes Verdi de Barcelona de, primer, The Godfather (1972) i, una setmana després, The Godfather II (1974). Era un dilluns i al cap d’unes hores ja estava a la porta del cinema comprant una entrada per veure l’inici d’una de les millors sagues cinematogràfiques que he vist.
Poder veure una pel·lícula com The Godfather al cinema i en una versió restaurada i optimitzada per veure-la en cinemes actualment, és una cosa que considero un luxe que o s’ha de deixar escapar. Els cinemes Verdi estàn actualment fent un cicle estiuenc de reestrenes de clàssics com aquests dos i altres com The Great Dictator (El Gran Dictador, 1940), Once Upon in America (Érase una vez en América, 1984) o Modern Times (Tiempos Modernos, 1936) que conviden a deixar-se caure i veure (o reveure) algun d’aquests grans títols.
Es curiós veure com s’omplen les sessions de gent gran, però també de gent jove, gent que encara s’esglaia quan Michael Corleone intenta evitar que Apollonia engegui el cotxe o que riu quan Vito Corleone es posa una pela de taronja a la boca i mira d’espantar al seu nét. Curiós i commovedor alhora. A més, el preu de la sessió és de 5€, és a dir, que veure les 6 hores i 15 minuts que duren les dos parts et surt per 10€, una entrada més que amortitzada.
Mandrilades. 
Deixa un comentari