Going Back to Hogwarts

Em declaro consumat seguidor dels llibres Harry Potter, em va enganxar de bon començament i vaig endrapar tota la saga amb alguna baixada d’ànims a partir del cinquè, però sempre amb total devoció cap a les aventures del noi que va viure creat per l’escriptora J.K.Rowling.
Fa un temps, una amiga em va parlar de l’existència d’un musical basat en els llibres i de molt lliure adaptació anomenat A Very Potter Musical, creat per uns estudiants pertanyents a un club universitari anomenat Starkid i protagonitzat per Darren Criss (Blaine Anderson a Glee!) i des que li vaig fer el primer cop d’ull, una cançó em va quedar gravada, Going Back to Hogwarts.

Novel·la juvenil?

Fa uns dies que vaig començar a llegir L’Any de la Plaga (2010) de Marc Pastor, i només amb l’escàs terç de llibre que porto llegit ja puc dir que m’està agradant molt i que quan l’acabi us en parlaré. Però abans volia parlar-vos de la sensació que m’està donant llegir-lo, una sensació que em transporta als meus temps de col·legi i de lectura de l’anomenada literatura juvenil.

Una oferta que no vaig poder refusar

Passant les pàgines del diari vaig veure un fotograma ben famós, aquell en que Bonasera s’acosta per parlar a cau d’orella amb Vito Corleone, també conegut com El Padrino. Ràpidament vaig buscar a què es referia el fotograma i era a la projecció als cinemes Verdi de Barcelona de, primer, The Godfather (1972) i, una setmana després, The Godfather II (1974). Era un dilluns i al cap d’unes hores ja estava a la porta del cinema comprant una entrada per veure l’inici d’una de les millors sagues cinematogràfiques que he vist.

En s’estiu

Si hi ha un grup que crec que plasma molt genuïnament l’estiu català amb les seves revetlles, els moments de platjeta, etc. aquests són els Antònia Font, que des de ses illes van dedicar moltes de les seves primeres cançons a a cantar les meravelles de s’estiu. Focs Artificials i Fa calor (A Rússia, 2001) ó Patxanga (Alegria, 2002) són clars exemples, però personalment em rendeixo i li tinc un record ben especial en ser la cançó que acompanya un magnífic periple pel País Basc ara farà uns anys amb la colla, és sens dubte En s’estiu (Antònia Font, 1999).

American Gods

Tot i haver sentit el nom de Neil Gaiman ben sovint al meu voltant, no va ser fins que no vaig veure la pel·lícula Stardust (2007) i, més tard, Coraline (Los Mundos de Coraline, 2009) que no vaig tindre una relació directa amb ell i les seves històries. I es que va ser la excusa perfecta per fer-me amb una còpia de Good Omens (Buenos Presagios, 1990) co-escrita amb el creador del Món Disco, Terry Pratchett, i vaig quedar força encisat per aquest parell d’escriptors. Però com que amb Pratchett ja ho havia intentat de manera insatisfactòria, vaig provar amb en Gaiman, i la millor manera que em va semblar va ser començar amb American Gods (2001).

En comptes de marxar, tornem!

Hola a tots! Després d’aquest descans quinzenal que ha fet el bloc degut als exàmens de juny, arriba Juliol i naltros tornem en comptes de marxar de vacances! Seguirem parlant de cançons i discos i llibres i pel·lícules i sèries i el que faci falta, seguirem escrivint petites històries, i, recordem-ho, seguirem tenint la porta oberta els divendres per tothom que vulgui dir la seva!

Així doncs: Benvingut Estiu!