Piulant, però piulant poc

Ara ja fa una temporada llarga que faig servir poc Twitter, tant activa com passivament, és a dir, com a piulador i com a simple lector i/o repiulador. No és una cosa que em preocupi excessivament, però és d’aquelles coses que un de sobte et dones compte i no trobes ben bé el per què.

En el meu cas, vaig començar a fer servir Twitter cap a finals de 2007 i des del primer moment de manera privada (és a dir, “amb el candau posat”). Al principi només hi havia quatre gats en el meu entorn que el fessin servir, i tots, incloent-me, de manera molt experimental.
Al cap d’un temps vaig començar a fer-lo servir per llistar tot allò que veia en quant a pel·lícules o sèries, i així episodi rera episodi, pel·lícula rera pel·lícula, poc a poc, va anar apareixent més gent coneguda al meu voltant.

Twitter començava a treure el cap pels diaris, se’n parlava d’ell com un mitjà on certes noticies apareixien abans i d’una manera molt més directa, també les celebrities van començar a obrir-se contes (com a Estats Units ja es feia) i a explicar les seves coses amb més gracia uns i menys uns altres. I com qui no vol la cosa, Twitter ja era conegut per molta gent.

Jo el vaig poder començar a fer servir entre els amics per comentar fets, expressar intencions, fer recomanacions, ensenyar fotos… Però van aparèixer dos eines que van llençar per terra: Whatsapp i Instagram. El primer es va fer amo i senyor de tota la comunicació entre els meus coneguts i el segon es va convertir en l’aparador de les nostres fotografies. També vaig començar a fer servir Miso per portar la llista de sèries i pel·lícules que veia.

I així, es com, de mica en mica, Twitter, va quedar relegat a compartir algun vídeo de YouTube o recomanar algun enllaç… li podria treure més suc si “obrís el candau”? Hauria de necessitar fer-lo servir per alguna altra cosa per tornar-hi? El temps dirà. O vosaltres si em voleu donar la vostra opinió!