Més val tard que mai

A casa dels meus pares, de sempre hi han hagut dos diaris a la taula de la saleta: el Periódico i La Vanguardia. Des que el Periódico va començar la seva edició en català, aquesta fou la edició que començà a arribar a casa, però per més que preguntés mai em van saber respondre del tot, per què un diari tan associat a la cultura catalana com és La Vanguardia, no disposava d’edició en català, em semblava una quelcom contradictori.
Dimarts passat, 3 de Maig, aquesta contradicció finalitzava i arribava (per fi!) la seva edició catalana als quioscs.

Me n’alegro que per fi, un clàssic de la premsa catalana, amb 130 anys d’història a l’esquena, conti amb una edició en català. M’esperava, però, que fos una edició nova, és a dir, amb nova numeració, però vaig veure que era el mateix exemplar fet en català, com va fer en el seu dia el Periódico.

Personalment, soc lector del diari ARA. El porto llegint des del primer número i em dona la sensació de tindre un diari propi, generacional. Es per això que algun cop amb els amics, comentant la sortida de l’edició catalana de La Vanguardia, coincidíem en que sembla com si l’aparició de l’ARA hagi estat el detonant final per aquesta edició tan llargament parlada i esperada. Sobretot pel pensament que potser una part de lectors de premsa, sobretot potencials, que havien triat l’acabat de néixer ARA, ho havien fet davant la falta d’edició catalana de La Vanguardia, i que per tant, ara que ja existeix, potser les vendes del jove diari baixaven.

Espero que no sigui així, i que ambdós diaris gaudeixin de bona salut. Així que a Mandrilades. celebrem el naixement d’aquesta edició catalana de La Vanguardia.