Gat per llebre

Entre ahir i avui he vist dos pel·lícules, una tenia moltes ganes de veure-la i ha resultat ser avorridíssima, l’altre no tenia ni idea de que em trobaria, i m’ha agradat força. I es que quan et poses a furgar entre les produccions indies i aquelles que si es publiquen ho fan directament en DVD, corres moltes vegades aquest tipus de risc.

El Ala Oeste de Desembarco del Rey

Actualment estic seguint la sèrie Game of Thrones (Juego de Tronos, 2011 – ) que emet cada diumenge la cadena HBO (i els dilluns Canal+ a Espanya). Ja us parlaré d’ella amb més dedicació quan finalitzi la primera temporada, però de moment dir-vos que és una sèrie més que recomanable per aquells que busquen una mica més que entreteniment a la televisió.
Al capítol quatre va haver-hi un moment d’aquells que fan que m’encanti aquesta sèrie, i que van fer que m’agradés el llibre en el seu dia. El moment en que Game of Thrones i The West Wing (El Ala Oeste de la Casa Blanca, 1999-2006).

Etiquetatge

Quan penso en el funcionament del bloc, sempre hi ha un moment en que em dedico a donar-li tombs al fet de la seva incorrecta indexació. Des de sempre, m’he dedicat simplement a tindre un índex de categories on vaig guardant els diferents articles, però sovint penso que no és una manera eficient de fer-ho de cara a ser trobat en els cercadors, i penso si no hauria de començar a posar etiquetes als articles.

Mediterràniament

I si ahir us parlava de l’arribada de l’estiu i tot el que porta amb ell, avui apareixia un altre dels, des de fa un parell d’anys, signes de l’arribada de l’estiu a les terres catalanes: l’anunci de l’Estrella Damm. I es que igual que cap a principis d’any ja ens han acostumat als seus discursos sobre els orgulls catalans, a l’estiu ens porten sempre una bonica història estival.

Fa calor

L’estiu no és de bon tros la meva estació preferida i és, bàsicament, per la calor. Una calor que any rera any va en creixement i comença abans. Tornen aquells dies en que el sol no para d’incidir sobre la meva finestra i em deixa ben aixafat, però encara també estem en aquell moment en que no saps si agafar una jaqueteta per si les mosques, però amb el dubte de si t’hauràs de passar la tarda amb ella al braç mentre te’l va coent poc a poc.

Una altra manera de fer servir Reader

Comentava fa temps amb Marcusen sobre l’us del lector de noticies com aquest s’anava inflant a mesura que afegíem nous blocs i feeds que seguir. Personalment, no acostumo a consultar la meva conta de Google Reader al llarg del cap de setmana, cosa que fa que quan arriba diumenge a la nit o dilluns a la tarda, em trobi amb aquell indicador de +1000 articles sense llegir. Però no tot és per llegir!

Go your own way

Fa un parell de setmanes, la sèrie Glee (2009 – ) va dedicar el capítol a versionar temes del disc Rumours (1977) del grup nord-americà Fleetwood Mac. Tan merescut homenatge em va portar a un re-escoltament del disc, on vaig trobar vells coneguts, i entre ells una de les meves cançons preferides: Go your on way.
Així que començo la setmana animant-vos a recórrer el vostre camí!

Piulant, però piulant poc

Ara ja fa una temporada llarga que faig servir poc Twitter, tant activa com passivament, és a dir, com a piulador i com a simple lector i/o repiulador. No és una cosa que em preocupi excessivament, però és d’aquelles coses que un de sobte et dones compte i no trobes ben bé el per què.

Mad Love

Enguany els upfronts*, han fet neteja de sèries dins el panorama audiovisual nord-americà. Una de les caigudes a la primera de canvi, i que ha quedat tallada amb només la primera meitat de la primera temporada, ha estat Mad Love de la cadena CBS.
Em sembla una bona elecció, doncs és una sèrie que no venia a dir res i que estava “massa” inspirada en How I Met Your Mother. Sumant-li que la trama no podia oferir res de nou, tenim una justa cancel·lació.

Misteri

Abans de ser el mundialment conegut Dr. Gergory House, l’actor que l’interpreta, Hugh Laurie, ens havia ofert moments delirants interpretant al Princep Regent a Black Adder (L’Escurçó Negre, 1982-1988) i amb un programa que compartia amb Stephen Fry, un altre reconegut actor britànic, anomenat A bit of Fry & Laurie (1987-1995). Dins aquest programa, Hugh ens va oferir amb una peça musical que encara avui em fa riure: Mystery.