No Controles

Sense cap altre intenció que passar l’estona mentre dinava, ahir vaig veure No Controles (2010), segon llargmetratge de Borja Cobeaga. He d’admetre que la vaig començar a veure més atret per la referència que fa el títol a una cançó que m’agrada molt que per cap altra cosa, doncs l’experiència Pagafantas (2009), el debut del director, tot i no semblar-me una pel·lícula dolenta, tampoc em va acabar de fer el pes. Malauradament, el resultat ha estat més o menys el mateix.

Tot i començar amb una premissa que m’ha sorprès per proposar-me una idea ben simple però amb molt de potencial, i que durant la primera mitja hora, tres quarts, de pel·lícula gaudeixes bastant veient-la i observant el que va succeint, de sobte fa un trencament ben brusc i la pel·lícula comença a desdibuixar-se i perdre força.
Com si de sobte les ganes de seguir traient-li suc als personatges, que són un dels punts forts del film, s’haguessin esgotat i ja només hi hagués desig d’enllestir la història a base de tòpics.

No Controles ens explica la història del Sergio i la Bea, una parella que fa set mesos que ho van deixar, però que encara queden guspires a l’aire. La nit de cap d’any tots dos han d’agafar vols diferents per encarar les seves noves vides, però una nevada fa tancar l’aeroport i han de passar la nit en un hotel junt amb tots els altres passatgers i tripulants.
Sergio es retroba amb Juan Carlos “Juancarlitros“, un ex-company del col·legi que sembla viure ancorat als anys vuitanta i que està decidit a que la parella és reconciliï, i per això contarà de sobte amb l’ajuda de molts dels passatgers.

Personalment, el que més em va agradar de la pel·lícula va ser com retrata la camaraderia masculina. Com per un fi romàntic es creen vincles d’amistat i lleialtat instantanis. Per la resta, és recomanable, però sense gaire èmfasi.