Els dies passen al seu ritme però de manera impassible. Dilluns, dimarts, dimecres… minuts que es transformen en hores i hores que sense gaire esma moren per deixar néixer una altra, que encara que il·lusòriament semblen prendre’s-ho amb calma, acaben passant totes de cop mentre badaves.
Ara la nit, ara el dia, la setmana que comença arrambla amb la vida de tothom al seu pas sense que ningú pugui dir la seva ni parar el tren per baixar-se.
I així arriba el divendres que obre el moment del cap de setmana. Com agafant forces per fer l’esprint, ens ofereix un matí ben calmat i lliure de preses, per arrencar a córrer en arribar la tarda i ja no parar una embranzida vertiginosa que no afluixa el seu galop fins arribar a la tarda del diumenge.
Els caps de setmana ràpidament s’omplen de coses a fer, de compromisos pendents, d’activitats a compartir, de trobades amb poca llum però brillants… I arriba la nomenada tarda de diumenge, on tot s’atura a descansar. Amb melancòlica dropada mirem com s’ha esvaït la setmana i en comença un altra.
I sense adonar-te són aquests dos o tres dies de cap de setmana els que acaben marcant la pauta del pas del temps, ridiculitzant la setmana com a simple tràmit rutinari a complir entre un i l’altre. I cada quatre caps de setmana, cada quatre esdeveniments realitzats, cada sis o set trobades amb els amics, ja arriba un altre mes, i un altre després.
Que algú cridi al revisor.
Mandrilades. 
Deixa un comentari