Doncs ara ja feia dies que no teniem cap convidat, així que tornem a obrir les portes de Mandrilades. ben gustosament al Marcusen!
I tots aquells que volgueu escriure un article, una ressenya, un manifest, sabeu que els divendres teniu la porta oberta. Envieu-nos els escrits a mandrilades[arroba]gmail.com . Va!
Els meus amics em van fer un gran regal pel meu 30 aniversari: una Nintendo 3DS. Després de l’emoció inicial i la corresponent tournée per les mans de coneguts i familiars, passo a relatar les impressions d’aquests 14 dies. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Fa un parell de setmanes es va esvalotar la xarxa en llegir el comunicat que la gent de Spotify ens feia als usuaris: a partir de l’1 de Maig, les contes gratuïtes del reproductor de música en streaming passarien a tindre una sèrie de restriccions pel que fa a la quantitat de reproduccions de les cançons, més exactament, 10 hores mensuals d’escolta i un màxim de 5 repeticions per cançó. 
Ja tornem a ser-hi! De nou al peu del canó. Una setmaneta de vacances involuntàries que m’han mantingut allunyat dels teclats i de la trobada diària toquen la seva fi. Em sento fresc i tinc renovades ganes d’escriure, unes quantes coses de que parlar i ganes de tornar a fer repicar les tecles que fan dia rera dia creen Mandrilades. 
Un dia ja parlaré detingudament i com cal sobre Antònia Font, i si cal, sobre el seu nou disc Lamparetes, però avui per començar, us recomano des d’aquí la cançó Calgary 88.
Dissabte passat es va disputar la tornada de l’anomenat Clàssic, el partit que enfronta al F.C. Barcelona, el Barça, contra el Real Madrid. D’acord que el feien en obert, i per tant es podia veure a casa, però soc del parer que aquests partits millor veure’ls al bar, envoltat d’amics i podent demanar cerveses sense parar.
Només hi havia ganes d’agafar la nòrdica i amagar-se a sota, ben amagat, que no entrés ni una mica de llum. Però allà dins, allà ficat també hi havia inseguretat doncs no es podia saber que passava a fora, o sigui que es va optar per treure el cap, però només fins al nas. Finalment la incomoditat va fer acabar de treure’l fins la barbeta. I tancà els ulls, els apretà amb força fins a veure papallones iridescents i formes cal·leidoscòpiques, però res, res marxava d’on era. 
Quan faig servir el PC, potser pel costum dels anys, tinc força controlat la gestió de finestres i el moure’m entre elles, i val a dir que per norma les acostumo a tindre totes maximitzades. En canvi, a l’hora de fer servir el Mac, em costa més, i és en molta part per no disposar del botó de maximitzar. Però ara fa poc he trobat la solució a la meva malaptesa, em va bé tant per Mac com per PC i es diu Divvy. 
Escolto la ràdio des de fa uns tres anys o així, empés per la pressió del meu cercle d’amics on molts són fervents seguidors de l’emissora RAC1. Per tant, aquesta és la cadena que sintonitzo i que estic acostumat a escoltar de fa temps. Ara, si una cosa encara no he aprés, és a escoltar la ràdio mentre estic concentrat en una altra cosa, això redueix molt el meu temps per escoltar-la en qualsevol altre format que no sigui els podcasts. Però què escoltar? 
Dissabte estàvem dinant a casa d’en Ferretti quan vam trobar que una miqueta de música donaria caliu, li vam demanar i va portar un reproductor de música amb l’advertència que no sabia quin CD hi havia dins, vam acceptar el risc i vam dir que pitgés el botó de play: era un CD de nadales en anglès.
El vaig voler llegir des que el vaig veure a les estanteries de la llibreria Galatea de Reus i vaig llegir-me l’argument. Em prometia una mena de versió de Harry Potter més adaptada a l’edat adulta dels personatges i una premissa de viatges a mons fantàstics i universitats de màgia que em semblava més que cridanera.
Mandrilades. 