Sucker Punch

Una pel·lícula on saps que intervenen noies amb uniforme de col·legiala que porten katana i pistola, mechas samurais gegants amb mala baba, soldats nazis robotitzats que funcionen amb vapor, zeppelins, dracs, castells, orcs i goblins; tot embolcallat dins una estètica gòtica i una trama de sanatoris mentals als anys 50, i dirigida per Zack Snyder (300, Watchmen)… és una pel·lícula que no t’has de perdre! Perquè ho te TOT! Llavors per què vaig sortir de veure Sucker Punch maleint una pel·lícula tan dolenta?

Doncs per la mateixa raó que els millors ingredients no et garanteixen aconseguir el millor plat. Primer s’ha de saber cuinar i després has de tindre una bona recepta. No dubtem gaire de l’habilitat de Snyder per dirigir, personalment, 300 (Zack Snyder, 2006) encara em sembla una pel·lícula tremenda; però el que si dubtem és de la història.

Perquè a Sucker Punch la història és mínima, la trama és gairebé inexistent i no té cap interès per l’espectador, els personatges no desperten cap empatia i això fa que en cap moment t’importi gaire el que li passi a cap de les protagonistes.
L’estètica de videojoc no fa res més que fer-te pensar que estaries millor jugant-hi que veient-la com a pel·lícula, i la idea d’anar avançant fases (o “pantalles”) amb una missió en cadascuna d’elles, al final cansa molt per buida.

En resum, que el que havia de ser una pel·lícula per menjar crispetes i estar-te una estona al·lucinant a la sala, es va acabar convertint en un suplici on només tenies ganes que s’acabés (amb la petita esperança que al final hi hagués algun gir argumental que donés una mica de sentit a la història).

Zack Snyder mira de ser Tarantino i Nolan a la vegada, i fer una mescla entre Kill Bill (2003) i Inception (2010), i li surt la jugada malament per totes bandes. I ni tan sols les cames i les cabrioles de Emily Browning fa que valgui la pena veure-la.