Taula per quatre

Els primers en arribar són ells dos. Agafen una petita posició al principi de la barra i demanen unes canyes i unes croquetes disposant-se a esperar. Al cap de poc arriba el següent, que entra per sorpresa i amb els cabells tallats, és donen la ma, copets a l’esquena, demanen una canya per ell també i mentre comencen a posar-se al dia, veuen com arriba el que faltava amb la moto, que gairebé sembla que hagi d’entrar al bar amb ella.

Un cop junts i havent fet els quant-de-temps habituals, es posen ràpidament a xerrar d’allò més recent per ells, allò que anomenen el dia a dia. Poc de temps s’hi estan, però, doncs la gana apreta i tot pagant la conta, es van posant les jaquetes per anar cap al restaurant, això si, passant primer per laCaixa per abastir les butxaques.

I un cop s’asseuen tots al voltant de la taula de la pizzeria, demanen per sopar i deixen que tot flueixi: primer allò urgent, les dates i els calendaris comuns que com amics comparteixen, aquell aniversari, aquell concert, aquell partit de futbol que cal veure i comentar. I veuen com les ganes de parlar contingudes, les històries per explicar-se, les anècdotes i les xafarderies surten més ràpid de la seva boca del que ells pensaven.

Acaben els postres i demanen cafè i copa, encara queden coses al tinter, doncs encara no han parlat de com està aquell amics que sembla que si però no, o d’aquell altre que fa dies que no se li veu el pèl i que ja se sap que quan això passa és que alguna en porta de cap, també d’aquell i d’aquella i de l’altra i l’altre, ara de tu, ara de mi, ara d’ella, ara d’ell, i capa sobre capa omplen els buits que el temps que fa que no es veuen han creat.

L’últim en arribar és el primer en marxar i abans d’acomiadar-se d’ell, que se’n va amb la moto i no es vol enredar, treuen tots l’iPhone i anoten el pròxim dia que han de veure’s, perquè això de trobar-se ho fan menys sovint del que voldrien. I després d’haver-li dit adéu, ja a la barra d’aquell bar que fa cantonada, i amb les tres copes davant, acaben de comentar la jugada.

I la nit s’acaba, els tres és donen la ma en rotllana, preambulant l’abraçada fraternal que es faran tot just abans que parin el primer taxi que necessiten, el que va en direcció a mar. Els dos que queden caminen fins al següent xamfrà per agafar el taxi que va cap a muntanya, allà encara tenen temps per acabar la cigarreta perfumada d’un i fer els últims apunts abans d’acomiadar-se.

La nit podria haver-se ja acabat però llavors sona el mòbil fa la senyal de missatge: “M’ha agradat veure-us. Bona nit!”. Tots és responen a quatre bandes de manera similar.
És tard i casa queda encara lluny, l’últim que queda va caminant i cantant per si mateix aquella cançó tan nyonya però que tant li agrada cantar, tot esperant que arribi aviat el pròxim sopar.

Per l’Eduard, el Joan i el Santi.