Portabilitat (i 3)

Finalitzo avui l’explicació del meu periple iphonaire, que tot i semblar-ho no ha anat tan malament i tot ha estat més o menys ràpid, pel que he sentit d’altres històries personals. Però per mi, que soc una persona poc donada a aquests tràmits on a vegades sembla jugar la picaresca i el regateig, ja ha estat prou enutjós, comptant també que el meu canvi de terminal era perquè el que tinc no funcionava, cosa que tampoc ajudava. Però bé, com dèiem…

A partir d’aquí, i amb una petita tranquil·litat assolida, vaig estar-me una hora més esperant el meu torn (no estic exagerant) mentre jugava amb la tablet de Samsung per matar l’avorriment. Quan va ser el meu torn, el noi que em va atendre em va advertir abans que res d’una patranya que tenien muntada: els iPhone que tenien allí formaven part d’un lot on t’encolomaven una unitat d’internet mòbil, que podies donar-te de baixa el mateix dia, però que la primer quota et tocaria pagar-la.
Ja teníem la primera engaltada, en el meu cas, vaig decidir que si els 19€ de la promoció eren el preu per deixar de buscar el mòbil per Barcelona, els pagaria. I un cop dit això va iniciar el tràmit per donar-me el terminal. I de nou sense exagerar, va trigar una hora i poc en acabar! És a dir, que em van fer estar unes dos hores i mitja allà!

Abans de concloure amb la història, comentar l’agressivitat amb que em van recomanar que donés d’alta una assegurança pel telèfon. Em van dibuixar uns escenaris tan obscurs que al noi li va faltar dir que quan sortís per la porta ell mateix sortiria a donar-me una pallissa i robar-me el mòbil! Entenc que el seu objectiu és vendre’l, però no calia tanta brusquedat (i això que els venedors del voltant encara ho eren més d’agressius amb el tema de l’assegurança!).

També comentar que va haver-hi un moment en que no vaig poder estar-me de pensar en Japó. El noi que em va atendre, sense personalitzar, en diverses ocasions abans de donar-me el meu nou mòbil va precissar de manipular i de fer-lo servir, quan es va oferir a cambiar-me el codi pin pel meu m’ho va preguntar i ho va fer ell. No tinc queixa contra aquests procediments, però em va donar per pensar que a Japó el noi hauria dut uns guants per no deixar ditades, en qualsevol moment que hagués precissat d’algun marcatge m’hagués extés el mòbil perquè ho fes jo mateix i mai m’hauria preguntat el meu codi pin. Ja dic, només em va fer gràcia pensar-ho, a Japó les coses funcionen molt diferent!

En fi, aventura finalitzada amb algun que altre mal tràngol, però havent arribat a bon port. Ara, fins d’aquí dos anys!