Temps de calçotades

S’ha obert la veda. Dissabte passat, en honor a l’aniversari de l’amic Cesc, molts vam estrenar la temporada de calçots. Com sempre uns van estar més per la salsa que pels calçots, a uns altres els pitets els van enutjar fins al punt de treure-se’l, però tots vam acabar passant una bona estona desfent papers de diaris per trobar els fumejants calçots, arrencar-li’s el socarrimat i engolir-los ben sucadets en salsa de romesco.

Sempre he trobat que la Calçotada, aquesta festa del calçot, és en si mateixa una festa ben curiosa d’explicar. Tot un munt de gent és reuneix per fotre a flama viva un grapat de cebes llargues endreçades a vegades sobre una graella, altres sobre un vell somier. Un cop es van fent, s’agrupen en desenes o quinzenes més o menys i són embolcallats en paper de diari.

La gent obre els paquets de diari amb ànsia i comença a agafar els calçots socarrimats per les fulles, estirar per sota i arrencar-li la primera pell tota socarrimada, i amb les mans ja negres de sutge cercar el bol o got de salsa de romesco més proper per donar-li el toc de màgia al calçot. Obrim bé la boca i aixecant-lo per damunt el nostre cap el deixem caure dins la boca fins fotre-li una bona i escissiva queixalada. I torna a començar agafant-ne una altra.

És normal que al llarg d’aquest procés iteratiu, hom es va embrutant cada cop més, però és igual, regna la disbauxa, el riure, ara et marco la galta a ditades, ara tu que no menges grata’m el nas que em pica. Va caient la cervesa i el porró de vi cada cop va més buit. Però encara no s’ha acabat aquí la cosa. De sobte algú, benaurat sigui, que s’ha preocupat d’anar cuinant mentre els altres menjaven comença a passar per la taula unes olles atrotinades plenes de tall, de cansalada i de llonganissa, alguna que altra patata al caliu, i unes llesquetes de pa torrat!

Com veieu una orgia gastronòmica on s’acaba ben brut, on s’ha menjat amb les mans, i s’ha begut del mateix got. Fa temps ni els tastava els calçots, des que vaig començar a anar amb els amics i no amb la família, no vaig poder resistir-me a l’encís d’aquesta festa. Visca les calçotades!