Pluja irlandesa

Una de les coses que més recordo de les temporades que vaig passar a Dublín, a banda de la Guinness i el verd dels seus parcs, és la pluja. A Dublín sempre plovia. No era una pluja forta, era més un degoteig constant, un ximximeig continu que no mullava, però calava.

Al principi, era una qüestió que et podia arribar a cansar, però que et feia vindre ganes de gaudir els pocs moments sense pluja que hi havia. També ajudava a apreciar el plugim irlandès, el fet que quan plovia fort, plovia a bots i barrals.

Ahir a Barcelona, durant tot el dia va haver aquesta pluja irlandesa, aquest seguit de gotes que es van acumulant per la jaqueta, que van quedant-se als vidres de les ulleres, que esquitxen suaument la primera plana del diari que portes enrotllat sota el braç, i que quan treus el mòbil de la butxaca acaben omplint la pantalla.

I potser és pel record d’aquell Dublín de carrers mullats que em va captivar, que quan aquesta pluja em sorprèn, m’envaeix la nostàlgia, les ganes d’anar a poc a poc, de notar com els cabells van quedant cada cop més molls fins que la primera gota llisca pel front, i les ganes de cantar aquella cançó de Els Pets on deien “està plovent, però em vull mullar!”.