Les altres vegades

Acostumo a escriure per les nits, la major part de les vegades abans d’anar-me’n al llit. Aprofito aquest moment per relaxar-me, escoltar una mica de música d’aquella que vaig guardant amb la etiqueta pendent d’escoltar. Moltes vegades tinc molt clar que vull escriure perquè ja porto part del dia pensant-hi, esperant el moment d’asseure’m a la cadira i començar a escriure; hi ha altres vegades que no ho se.

Llavors resto assegut davant el monitor, pensant en què tinc ganes d’explicar, fent memòria del que ha passat al llarg del dia, aquella pel·lícula que he vist, aquella conversa que he tingut amb un amic, la música que sonava mentre treballava, l’aplicació que he fet servir mentre anava en autobús… tot és susceptible de ser escrit, però cal trobar-li el cap per on estirar per començar a esfilagarsar la història.

Llavors em dedico a passejar els dits a molt poca distància de les tecles, passo una bona estona triant i remenant la música que escolto, fullejo el diari que hi ha sobre la taula, deixo que la mirada vagi allà on vulgui i que passi de les prestatgeries al sofà i del sofà a les prestatgeries, reviso la llibreta de notes sobre possibles temes…

I de sobte arriba. Llavors els dits es deixen caure i comencen a picar les tecles una rera l’altra, tot explicant allò que estic pensant. Paro per agafar aire i aprofito per buscar alguna imatge que encaixi amb l’article. Mans a la càrrega de nou fins que finalitzo l’escrit. Corregeixo, poleixo i canvio alguna cosa fins deixar-ho enllestit. I llavors ja està. Ja em puc permetre un moment d’autocomplaença per haver pogut escriure en aquest bloc un dia més.