El Invierno del Dibujante

Jo estava fent cua a l’espai de l’editorial Astiberri perquè Santiago García i Pepo Pérez em signessin els meus exemplars de El Vecino, quan al costat d’ells va asseure un un noi que després de saludar-los, va seure’s a la seva cadira, va treure la funda tamany VHS de la pel·lícula Holocausto Caníbal que feia servir com a estoig pels estris de dibuixar i es va disposar a començar a firmar exemplars i dibuixos als aficionats que l’esperaven. Era Paco Roca.

Havia sentit molt el seu nom a rel del gran èxit de la seva obra Arrugas (Astiberri, 2007), però encara no havia trobat el moment de llegir-lo. Després vaig començar a sentir a parlar de la seva última història, i que tractaria sobre un tema que personalment m’atrau molt: l’Editorial Bruguera. La combinació prometia, però després de la decepció que em vaig emportar veient que El Gran Vázquez (Óscar Aibar, 2010) em va explicar ben poc del que m’interessava, em vaig quedar dubtós. I l’altre dia, passejant per l’FNAC no em vaig poder resistir a fullejar-lo. En vaig tindre prou amb el primer capítol per afegir El Invierno del Dibujante (Astiberri, 2010) a la meva col·lecció.

El ritme que aconsegueix, els personatges que presenta (tots reals), la situació que exposa… tot era captivador! L’he acabat llegint d’una tirada perquè la manera en que combinava flashbacks amb la història i, sobretot, la manera de narrar i d’explicar les històries ara d’un ara de l’altre que fa servir Paco Roca em tenia completament atrapat.

Recomano a tothom que estigui interessat en la història del còmic en aquest país que se’l llegeixi, i també a aquells que vulguin llegir una bona història sobre l’actuació de persones en èpoques difícils, sobre somnis i sobre amistat.
Em quedo especialment encarinyat de Victor Mora, de Josep Escobar, de Rafael González i de Manuel Vázquez. I també de Barcelona, una Barcelona de finals dels anys 50 retratada fidel i nostàlgicament.

Ja trigueu!