Jam Session

– 2 –

Quan fa? Quinze? Setze? Bé, en tot cas, segur que fa més de quinze anys que va obrir aquell petit local de jazz. Fa més de quinze anys que s’hi està rera la barra servint combinats, cerveses i cafès. Més de quinze anys triant la música que volia escoltar i fer escoltar, la música que sempre li ha agradat i l’ha acompanyat durant tants anys. Va ser aquesta mateixa música qui li va presentar la que seria la seva dona. Aquesta música que ell feia sonar amb la seva bateria dins d’una petita banda a on ella tocava el seu piano. També va ser aquesta música la que sonava quan ella el va deixar.

Ara mira com aquella noia seu a les tecles del piano com anys enrera ho havia fet la seva dona, balancejant el cap suaument cap on les mans es movien, amb els ulls més estona tancats que oberts per tal de no pensar en altre cosa que la música. Ningú li havia demanat, ningú li havia donat permís, però allà estava tocant.

No s’adona però poc a poc va sortint de la barra.

I mentre camina cap a la noia que toca el piano recorda el moment en que la seva dona va decidir deixar la música per entrar a treballar en aquella oficina bancària, recorda com allà va conèixer aquell home que treballava a la finestreta del costat, recorda com ella va començar a escoltar i tocar una altra música amb altre músic i amb un altre instrument, recorda com va arribar un dia al bar quan ja havia tancat per explicar-li que la música que feia anys que ell creia que tocava amb ella era tan sols un vinil que sonava sol, i recorda com va marxar a escoltar i tocar la seva altra música amb l’altre músic i amb l’altre instrument.

Vol fer que pari. Reviure tot allò és massa dolorós per ell. Vol acostar-se a ella i dir-li que no es pot tocar sense que ningú li hagi demanat, sense que ningú li hagi donat permís; suaument tornar a tapar les tecles i esperar que ella torni al seu seient disculpant-se. No la vol veure tocar com ella havia fet. Però és mentida. Si vol veure-la tocar com ella havia fet. Vol veure-la tocar com ells havien fet.

S’asseu al petit tamboret que hi ha darrera la bateria i sense fer cap soroll que destorbi les notes que cada cop agafen més ritme des del piano, comença a acaronar en cercles la superfície de la caixa amb la escombreta mentre amb l’altra fa suaus tocs al ride, els peus semblen despertar-se-li i, agafant les seves posicions comencen a fer anar els pedals i fer sonar bombo i xarleston, marxant al ritme que imposen les mans de la noia que toca el piano, mans que accepten la proposta de la bateria i miren de fer-la ballar amb el piano.

I mentre els instruments s’entenen en el seu propi idioma, mentre la música els separa per un moment del món, ell aixeca un moment la vista per veure la seva dona asseguda al piano i allà la troba, tocant la seva música amb ell com a músic i amb el seu instrument.