The Walking Dead

No soc gaire fan del fenomen dels zombies, personalment no els hi trobo la gràcia. Per això em mirava tan escèpticament aquesta nova sèrie que m’oferien els nois de l’AMC.
Però una mica per la insistència dels fandom en la seva qualitat, una mica pel hype que s’estava creant i un molt per ser un producte de la cadena que ja m’ha regalat Breaking Bad (i que a molts altres també ha regalat Mad Men i Rubicon – pendent! -). I, oh, sorpresa! M’ha agradat, i molt!

The Walking Dead és una sèrie basada en un còmic de Robert Kirkman i Tony Moore, creada per Frank Darabont, i protagonitzada per noms que ens són familiars d’altres pel·lícules o sèries com són Andrew Lincoln (Love Actually, 2003), Sarah Wayne Callies (Prison Break, 2005) o Jon Bernthal (The Ghost Writer, 2010).

Començant pel primer capítol en que em van posar en situació, en una atmòsfera de desolació, fosca però a la vegada en camp obert la major part del temps. Seguint pel seu tema de capçalera, intrigant, curt, sèpia. I continuant, com no, per la resta dels sis capítols que composen aquesta primera temporada.

En ella veiem com un grup de persones unides per les circumstàncies han de sobreviure en un món on els morts caminen i amenacen constantment amb menjar-se’ls. Tot i així, lluny de ser una sèrie d’acció de videojoc com jo m’esperava (tot i que també la trobem), m’he trobat amb una sèrie de i sobre personatges, de i sobre relacions humanes en situacions extremes.

En fi, tampoc us vull explicar gaire cosa més, només dir-vos que els capítols es fan tremendament curts i que quan acaben et quedes parat que ja hagin passat els quaranta minuts. Són sis capítols, cinc horetes, ideals per fer una marató de diumenge a la tarda amb la llum abaixada i amb una manta que us cobreixi.