Un futbol de sèrie

Avui a falta de Convidat per aquest divendres, us deixo la meva resposta a una entrada d’un bloc amic. Recordeu que si teniu ganes de participar, escrivint sobre qualsevol inquietud que tingueu, envieu els vostres escrits a mandrilades[arroba]gmail.com

Ahir, el bon amic Litus reprenia el seu bloc Cultura Patxanguera per parlar del que més tenia ganes: del Barça. Us recomano que us passeu i llegiu la seva entrada, jo ho vaig fer ahir i no em vaig poder estar de respondre-li extensament. A l’entrada ens comparava l’actual època que estem vivint amb el Barça amb una sèrie que va marcar la nostra infància, Dragon Ball (Bola de Drac, 1986), i com entre els dos ens donaven a entendre la diferència entre el bé i el mal i el valor de l’esforç.

Intentant explicar perquè el Barça era l’equip que seguien els japonesos, i perquè estaven meravellats amb l’equip, vaig arribar a les mateixes conclusions. (Ja ho diem que anem per branques diferents però acabem petant al mateix arbre!)

Personalment, que no soc allò que es diu un seguidor de l’esport, però que ja fa la tira que segueixo al Barça, aquests últims anys estic gaudint d’una sèrie que ni LOST ni polles!

Aquest equip aixecat del no-res per l’ara diputat Laporta, remuntant una lliga però sense guanyar-la, guanyant la següent, caient en un pou de preocupació i quan tot semblava anar a l’infern apareix Pep, qui menys esperaven, i tal com arriba la clava, ens fa somiar i ho guanya absolutament TOT.
Però l’any següent és troba un algú que li barra el pas a Europa de mala manera i pels pèls. I el gran rival blanc del Barça, no dubta en portar aquest paio a les seves files, per fer el que vulgui amb el club, però amb una condició: guanyar al Barça.

I tot sembla indicar-ho, els números semblen tenir un favorit, però… però… 1… 2… 3… 4… 5! Prou! Prou! Ni en les americanades més nyonyes les coses van així!

Litus, paro perquè m’emociono!