El Truc del Barret

L’elecció aquesta nit era difícil: doblet per Messi i que anés pujant la conta de gols a la lliga o hat trick per l’Alexis que s’ho estava guanyant a pols?
Gaudeixo mirant un partit de futbol, i fins i tot algun cop ja m’he trobat mirant algun partit que no fos del Barça, però reconec que és més per un tema d’afició que de passió per l’esport en si. Així que mentre pensava en el que preferiria per arrodonir la victòria que estàvem tenint contra el Getafe m’ha vingut el dubte al cap i, aprofitant que estava envoltat de cracks enciclopèdics del futbol, ho he preguntat: Per què és diu hat trick?

Algú per fer un vermut?

Dels rituals de la vida quotidiana i, més concretament, de la reusenca, un dels que soc gran defensor és el vermut. Tan simple com quedar una mica abans de l’hora de dinar per fer prendre un vermutet o una cervesa, amb unes bones patates Laurie (imprescindibles!) de qualsevol de les múltiples varietats, potser el diari i, això si que si, un parell o tres d’amics. I nois, quan tens tot això, allí hi ha màgia.

Spread a Little Sunshine

Ho reconec, és molt fàcil guanyar-me en el terreny de l’anomenat pop-rock. Només cal saber quines són les tecles a tocar, les pujades i baixades que cal fer a cada moment i les inflexions de veu que han de cantar per donar el toc final.
Va ser gràcies a una recomanació de Guille Milkyway, l’artífex de La Casa Azul, que vaig descobrir aquesta genial cançó que té tots els ingredients que he anomenat abans. Parlo de Spread a Little Sunshine de The Truth, que es publicava a l’àlbum Playground (1985). De fet, podria passar perfectament per una cançó de The Lightning Seeds, però no ho és pas. Doneu-li una oportunitat al grup.

Trucades perdudes

En aquell moment, de les dos-centes dinou persones que hi havien davant de l’entrada del Triangle, vuitanta-tres estaven parlant per telèfon amb unes altres vuitanta-tres persones, mentre que les cent trenta-sis restants s’enviaven missatges de text, fotografies, localitzacions i notes d’àudio amb unes altres cent noranta-quatre persones. Ell venia caminant del carrer Pelai. Ella pujava per les escales mecàniques de la parada de metro.
I en creuar-se enmig d’aquella teranyina de converses a distància, tots dos escoltaren la cançó que l’altre cantava dins el seu cap, i en veure que era la mateixa es van aturar l’un davant de l’altre.

De calçotada

Tot i que ara ja sembla que es va acabant l’època de les calçotades, aquest diumenge vaig assistir a la primera en el que portem d’any. I no és per falta de ganes i gana, però any rera any resulta cada cop més més complicat poder lligar les agendes de més de vint persones en el meu entorn, però finalment, quan ens reunim, el resultat sempre és una jornada fabulosa!

Col·leccionant retalls

Fa un temps que vaig sentir a parlar d’un nou fenomen d’aquests que apareixen cada dos per tres en el ja nostrat Món 2.0. Pel que veia, el nou servei, després de portar en funcionament uns anys, de sobte havia començat a arrasar entre el públic nord-americà i el tema començava a creuar l’Atlàntic. Una de les seves utilitats més comentades i promocionades era la de preparar una boda, llavors, com és que l’estava fent servir tothom?

Alcatraz

Ahir a la nit finalitzava la primera temporada d’Alcatraz (2012-), l’última sèrie creada per J.J.Abrams, conegut entre altres pel fenomen Lost (2004–2010). Han estat tretze capítols emesos de manera força irregular des que començà a principis de gener, ara una parada, ara un parell de capítols de cop, ara un que no tocava… He anat constant molt d’escepticisme cap a ella, però a mi m’ha semblat una sèrie molt entretinguda i interessant.

Jo mai mai

Molt coneixem al Xavi Masdeu, el protagonista d’Arròs Covat (2009-), i si m’equivoco és que un dia us he de parlar d’aquesta meravellosa sèrie, però avui no. Avui toca parlar d’aquell que li posa veu, el Joan Dausà, que recentment i acompanyat d’Els Tipus d’Interès, ens ha ofert un disc intimista, senzill i molt recomanable: Jo mai mai (2012).
Des que vaig escoltar la cançó que dóna nom al disc, Jo mai mai, que no puc evitar escoltar-la sovint. Una història ben curta, però ben intensa i amb un final que et deixà una estona enlairat abans de tornar-la a escoltar.

El Secret

Mentre m’acabava un tall d’entranyes, davant meu m’esperava un bon tall de colita de cuadril farcida amb pebrots, formatge i bacó, tota ella regalimada de ximixurri. Una autèntica luxúria gastronòmica. Quan ja en portava la meitat li he preguntat al mestre que ens ha preparat aquest espectacular asado uruguayo, el Cacho, si hi havia algun secret per preparar-lo, i ell m’ha contestat que cap ni un. Però jo si que he vist quin era.

Adéu Doctor, i cuidi’s!

No és el primer cop que parlo de la sèrie House M.D., però és que ahir llegia al diari (tot i saber-se de ja fa un temps) que ja hi data per l’últim capítol de la sèrie: el doctor Gregory House ens dirà adéu el 21 de maig en el que serà el 22é capítol de la vuitena temporada, deixant enrere 176 històries sobre el malcarat metge i el seu equip d’experts en diagnòstics. No menteixo: el trobaré a faltar.